Page 5 - La Farga 320

Entrevista a en Silverio de la O

aquell moment jo treballava al psiquiàtric com a auxiliar viure a Madrid? Quin canvi de vida!
i fent hores en un restaurant per pagar-me els estudis -Imagina’t. Jo no tenia cap formació musical, les no-
a la universitat i no tenia gaires diners però ella va ser tes a les partitures per mi eren puntets negres, ni de
molt generosa i em va dir que li donés el que pogués. llengües, i vaig haver de fer la feina a corre-cuita, per
També va ser molt honesta i em va dir que hi havia això és important començar a formar-se de petit. Tot i
una part vocal que ja estava en mi i que necessitava això, amb els companys de la càtedra de veu vam estar
formació més específica que havia de fer a Barcelona. sempre molt ben avinguts, vaig rebre molta ajuda, cosa
A partir d’aquí vaig conèixer primer la professora del que després en el món professional no sempre és així.
Liceu Carmen Bustamante, i després el gran mestre També he tingut la sort de tenir grans mestres, molt
Carlos Chausson que va ser un altre moment clau per generosos. Un temps després d’entrar a l’escola li vaig
mi. Aquí vaig fer el pas d’amateur a professional. Ell va preguntar a l’Alfredo: “maestro, per què jo?”, i ell em va
ser qui em va animar a fer l’audició a l’Escola Superior respondre el que segurament és el més gran elogi que
de Música Reina Sofia de Madrid. m’han fet mai: “perquè tu tens alguna cosa que mai es
-Vas ser l’únic becat de l’estat espanyol. Com va podrà ensenyar. Tens tot el que no s’ensenya i el que
anar l’audició? s’ensenya ja ho aprendràs aquí”.
-Jo hi anava tranquil perquè era jove, atrevit i segu- -Quan comences a cantar professionalment i a tre-
rament inconscient. Recordo que el noi que va cantar pitjar els escenaris?
abans de mi ho feia molt bé, mentre que jo no sabia ni -A la mateixa escola es comença molt aviat a fer con-
qui eren els membres del jurat! Com que només conei- certs: a Los Reales Alcázeres amb la Duquesa d’Alba,
xia a l’Alfredo Kraus, el vaig saludar només a ell. La per la família Botín, a Washington, a la Casa Blanca
resta del jurat veient la meva desconeixença es van ai- per la família Clinton, etc. No tens temps de pensar-t’ho
xecar un a un i es van presentar ells mateixos, després massa! De tota manera, l’escenari per mi no ha estat
van riure molt amb aquesta anècdota. Però els devia mai un handicap, sinó al contrari, m’hi trobo molt bé. Ho
fer gràcia la meva naturalitat i l’audició va anar molt bé. passo pitjor després. No sóc gens ambiciós material-
Una prova que solia durar alguns minuts, en el meu ment però sí que ho sóc artísticament i això m’ha costat
cas, va durar més d’una hora. Quan vaig acabar els es- algunes nits sense dormir. Gravo tots els concerts que
tudis vaig escriure una carta de 27 pàgines d’agraïment faig i moltes vegades em passo aquella nit escoltant
als professors i a l’escola perquè sempre he considerat la funció. L’endemà estic fent un nyap però el dia se-
que he tingut molta sort amb la gent que m’ha envoltat. güent ja m’ha passat. Tots els cantants ens escoltem
Una carta que està al museu de l’escola al costat de la després de les funcions i el que digui que no menteix.
carta d’en Luciano Pavarotti. Em van contestar alguns Hi ha una part de sadisme però és així, som una colla
professors i la mateixa Reina Sofia. Per bé que jo sóc de llampats!
republicà, va ser un gest per part seva. La meva mare -El teu repertori és bàsicament el que se’n diu òpe-
va al·lucinar quan va rebre la carta de la reina a casa, ra bufa, explica’ns en què consisteix.
encara que ja li vaig dir que, per mi, de reina només n’hi -Per fisiologia hi ha un repertori adequat per a cada
ha una i és ella! cantant. El meu és el repertori còmic, bufo, que inclou
-Com va ser l’experiència a l’escola i traslladar-te a bàsicament peces mozartianes i rossinianes, entre al-
tres, molt interessant per entendre que la música clàs-
sica no és una cosa per vells o avorrida, sinó que tam-
bé hi ha històries molt divertides. A mi m’agrada molt
fer riure a la gent perquè la vida ja és prou trista. Si tan
sols aconsegueixo que una persona somrigui, aquella
funció ja ha valgut la pena. Ara, jo sóc un cantant que
actua, no un actor que canta. El primer sempre és la
veu, per molt exuberant que sigui l’actuació. També he
de reconèixer que en una ocasió vaig acceptar actuar
a Nabucco i això va ser un error. Era un repte pro-
fessional molt interessant per la resta de repartiment i
direcció però no està en el meu registre. Per això és im-
portant saber triar. Com diu en Josep Carreres, la tra-
jectòria es fa més amb els ‘no’ que no pas amb els ‘sí’.
-Després de l’escola ja et dediques totalment al
cant?
-El meu gran salt professional va ser quan vaig fer El
Barbero de Sevilla al Teatre Real amb la direcció d’Emi-
lio Sagi. Després va venir el Liceu i el premi a la veu
jove. Per mi aquesta feina era un luxe, em sorprenia
que et paguessin per això! Treballar és el que fan els

5